La veritat és que este artícul el tenia esbossat des de fa algun temps pero encara no havia tingut un moment per a desenrollar-lo. Crec que la motivació del mateix la vaig trobar un dia quan parlant en un amic va eixir eixa famosa frase de “això només pot passar en Valéncia”.
Estic segur que poca gent ha escapat a escoltar la frase que he nomenat adés o li han intentat explicar que en el nostre país les coses són com són i estan com estan perqué som un poble estrany, un cas únic i desviat, un poble de meninfots, una rara avis dins de l'història. Yo sempre que escolte una cosa aixina m'imagine la cara d'Unamuno soltant-me un d'eixos discursos regeneracionistes que tant en auge estaven en l'historiografia espanyolista de la Generació del '98. O inclús a Fuster dient-me “som uns desviats, nos autoodiem”. Sí, són coses que deurien fer-me pensar en un internament siquiàtric, pero esta és atra història.
Tal volta lo pijor d'este fet no és que es produïxca entre nosatres, els valencianets de a peu. Lo pijor és que estes idees s'introduïxquen en el llenguage dels nostres polítics, de les nostres èlits intelectuals. Que estes idees s'expandixquen tant pel valencianisme que es convertixquen en un dogma més, o lo que seria encara més nefast, en una pràctica comuna més. I açò és no només perque estes siguen explicacions o un arguments simplistes, sino perqué són un recurs fàcil, un recurs cómodo d'autoexculpació. Una torre ab que enrocar-se quan arriben les amenaces d'escac. Una terra en la que tragar-se quan tot no vaja com deuria d'anar.
Pero ¿realment és aixina?¿Realment som els valencians una rara avis? Yo crec que esta idea partix d'una comparació errònea, de la comparació cas valencià-cas català. Els valencians des de fa molt de temps hem tingut a Catalunya com un espill on mirar-se, un espill on vore un cas on les coses s'han fet be perque hui tenen un nacionalisme català fort, perque presuntament ells sí que saben defendre lo seu. Pero ¿és Catalunya un cas normal?
La resposta pareix clara, no. Catalunya és una excepció dins de lo que passa en l'Estat Espanyol. No es dona el naiximent d'un nacionalisme tan fort en cap part de la Península Ibèrica, a excepció si es vol del cas Vasc, en el moment en que es dona el català. Per tant, si no és una norma el cas català, ¿perqué tindria que donar-se en Valéncia? Ademés, és un greu erro intentar vore les mateixes característiques en dos realitats diferents. Mal que els pese ad alguns, Valéncia no és Catalunya ni Catalunya Valéncia. Llavors torne a preguntar ¿perqué tindria que passar en Valéncia lo que passa en Catalunya?
La meua intenció no és caure en un determinisme o en un estat d'endormiscament del valencianisme. Lo que pretenc en ell és remarcar que hi ha que abandonar les interpretacions simplistes i vore a Valéncia com una realitat complexa, com ho son totes les realitats. Apelar a l'idea de que nos hem d'obrir a un debat on el valencianisme es nutrixca d'estudis i contraposicions d'idees i punts de vista. Ara que sabem que en la creació de l'AVL s'ha obert un camí a la persecució del valencianisme ha arribat el moment d'arreplegar les cendres dels que hem quedat i conscienciar-nos de que Deu ha mort i no va a vindre a ajudar-nos. Ha arribat el nostre moment, ha arribat el moment de la contestació valenciana.
Estic segur que poca gent ha escapat a escoltar la frase que he nomenat adés o li han intentat explicar que en el nostre país les coses són com són i estan com estan perqué som un poble estrany, un cas únic i desviat, un poble de meninfots, una rara avis dins de l'història. Yo sempre que escolte una cosa aixina m'imagine la cara d'Unamuno soltant-me un d'eixos discursos regeneracionistes que tant en auge estaven en l'historiografia espanyolista de la Generació del '98. O inclús a Fuster dient-me “som uns desviats, nos autoodiem”. Sí, són coses que deurien fer-me pensar en un internament siquiàtric, pero esta és atra història.
Tal volta lo pijor d'este fet no és que es produïxca entre nosatres, els valencianets de a peu. Lo pijor és que estes idees s'introduïxquen en el llenguage dels nostres polítics, de les nostres èlits intelectuals. Que estes idees s'expandixquen tant pel valencianisme que es convertixquen en un dogma més, o lo que seria encara més nefast, en una pràctica comuna més. I açò és no només perque estes siguen explicacions o un arguments simplistes, sino perqué són un recurs fàcil, un recurs cómodo d'autoexculpació. Una torre ab que enrocar-se quan arriben les amenaces d'escac. Una terra en la que tragar-se quan tot no vaja com deuria d'anar.
Pero ¿realment és aixina?¿Realment som els valencians una rara avis? Yo crec que esta idea partix d'una comparació errònea, de la comparació cas valencià-cas català. Els valencians des de fa molt de temps hem tingut a Catalunya com un espill on mirar-se, un espill on vore un cas on les coses s'han fet be perque hui tenen un nacionalisme català fort, perque presuntament ells sí que saben defendre lo seu. Pero ¿és Catalunya un cas normal?
La resposta pareix clara, no. Catalunya és una excepció dins de lo que passa en l'Estat Espanyol. No es dona el naiximent d'un nacionalisme tan fort en cap part de la Península Ibèrica, a excepció si es vol del cas Vasc, en el moment en que es dona el català. Per tant, si no és una norma el cas català, ¿perqué tindria que donar-se en Valéncia? Ademés, és un greu erro intentar vore les mateixes característiques en dos realitats diferents. Mal que els pese ad alguns, Valéncia no és Catalunya ni Catalunya Valéncia. Llavors torne a preguntar ¿perqué tindria que passar en Valéncia lo que passa en Catalunya?
La meua intenció no és caure en un determinisme o en un estat d'endormiscament del valencianisme. Lo que pretenc en ell és remarcar que hi ha que abandonar les interpretacions simplistes i vore a Valéncia com una realitat complexa, com ho son totes les realitats. Apelar a l'idea de que nos hem d'obrir a un debat on el valencianisme es nutrixca d'estudis i contraposicions d'idees i punts de vista. Ara que sabem que en la creació de l'AVL s'ha obert un camí a la persecució del valencianisme ha arribat el moment d'arreplegar les cendres dels que hem quedat i conscienciar-nos de que Deu ha mort i no va a vindre a ajudar-nos. Ha arribat el nostre moment, ha arribat el moment de la contestació valenciana.
Nessun commento:
Posta un commento