De maulets i palleters I: El palleterisme

Diuen que si vols conéixer l'idiosincràsia d'un poble només has de mirar els mits i héroes que té com a referents. No se si serà veritat està afirmació, pero em pareix interessant aplicar-ho al cas valencià i en especial al valencianisme. El valencianisme s'ha nutrit durant estos últims decenis d'una figura del passat de la nació per a buscar un referent: El Palleter.

Vicent Doménech, el Palleter, fon un venedor de palletes que el 23 de maig de 1808 feu alçar-se al poble valencià contra el francés. I sols armat en una canya a la que li havia nugat un tros de la seua faixà i de la que penjaven també una estampa de la Mare de Deu dels Desamparats i un retrat de Fernando VII. Famós és del mateix modo el crit que encetà eixa revolta: “un pobre palleter li declara la guerra a Napoleó”.

Darrere d'esta heròica actitut podem vore un simbolisme que conscient o inconscientment ha sigut l'adoptat pel valencianisme:

-Aixina puix trobem que es tracta d'una lluita d'un home sol contra el món. El personalisme, la busca del guia/gurú que faça alçar a tot el poble, crec que és un fet inqüestionable dins del nostre moviment.

-També podem vore que és un acte espontàneu, que no te cap tipo de planificació. Açò fa que l'improvisació siga la característica principal que conduïx els actes.

-Desprén un folclorisme que moltes voltes ralla el ridícul. Aixina, eixa estampeta de la Mare de Deu que duïa Vicent Doménech hui la podem vore traduida en Te Deum i misses abans, després o en mig de actes de reivindicació valencianista o els crits, que alguns prenen com de lluita, de vixca la Mare de Deu. El anàlisis en este put podria ser més extens, pero crec que ya he deixat clar lo que vullc mostrar.

-Veem per últim que aquell alçament es fa en favor d'un rei espanyol i despòtic (com es voria després), Fernando VII. Tampoc hem d'oblidar que fon en eixa guerra contra el francés, com es va dir en Valéncia, quan naix l'idea de nació espanyola. Fins a la constitució de Cadis de 1812 no apareix una voluntat clara de definir a Espanya com una nació. Per tant fer referència a un mite d'eixe periodo nos conduïx a l'idea d'Espanya, cosa molt ben aprofitada pels que seguixen ofrenant noves glòries ad atre país.

Per lo expost interprete que hi han tres problemes bàsics del moviment que nomenaré palleterisme:

-En primer lloc veem que és un moviment estretament lligat a una persona. L'idea del líder salvador està molt interiorisada pel valencianisme palleteriste. Pero ¿qué passa quan no hi ha un líder?¿que passa quan eixe líder lo que vol és obtindre reconeiximent i renom per a vendre's per un preu més alt a voluntats externes? Crec que casos d'estos hi han moltíssims.

-Després tindríem el problema de que tot es basa en l'improvisació i en la reacció contra fets esporàdics. No hi ha una proposta de futur, depén de fets externs, d'agressions, per a activar-se ¿On es pretén anar aixina? Si no hi ha una proposta de futur, un objectiu per el que lluitar, cada volta es va perdent més gent. No hi ha una continuïtat dins del valencianisme, i quan s'intente fer un proyecte (polític, social,...) que requerixca alguna cosa més que la simple reacció este no va a tindre continuïtat si alguna volta conseguix tindre resò. Un eixemple clar és Unió Valenciana. Va alcançar una gran quota de poder quan governava el PSOE, per la constant amenaça de tindre els tancs creuant ya l'Ebre ¿pero qué passà després de que entrara el PP ab la seua política de catalanisme insidiós? Puix que UV se'n va anar paulatinament a l'ostracisme ¿i perqué? Yo crec que per no saber crear o potenciar les bases d'un proyecte de futur, que si existien van ser deixades de costat quan es tenia la possibilitat i el poder per a fer-ho.

-Per últim senyalar que en la majoria dels casos lo que s'amaga dins del palleterisme és un ranci espanyolisme. No té un mensage valencianiste, sols va contra el catalanisme o pancatalanisme ¡S'ha de lluitar contra l'invasió catalana! Pero ¿qui lluita contra l'invasió espanyola (lliggau ací castellana que és la nació sobre la que s'ha creat Espanya) que és inclús pijor? I si expons açò tens les clàssiques contestacions de: “no digues això que espantes a la gent i nos voran mal” o directament el despreci: “tu eres un separatiste-terroriste”. Tant per por al que diran com per pura reacció a postulats que no són més que raonaments llògics lo que es fa és favorir la causa espanyolista en Valéncia.

En lo expost ¿creeu que és pot seguir aixina? Yo crec que no, i en el pròxim post explicaré la meua proposta alternativa.

Paraules de dol

Este és un d'eixos posts que mai a ningú li agradaria tindre que escriure. És difícil intentar plasmar paraules quan les teues mans son dutes per la ràbia d'un nou derramament de sanc. Un derramament de sanc vil , traïdor i covart. L'assessinat ha sigut un dels de més baixea que recorde. En primer lloc per la persona triada i en segon lloc per la forma de fer-ho. La meua intenció no és contar la notícia, puix tots els noticiaris s'han fet resò de l'informació.

Com a nacionaliste moltes voltes he tingut que patir que hem digueren terroriste o etarra. Això no són més que borinotades provocades pel desconeiximent pensava, pero en el temps m'he donat conte que l'associació de nacionalisme i terrorisme és un fet prou estés. Sembla curiós que una ideologia que en principi s'associava a la democràcia en els anys següents a la Ilustració, després s'unira a les idees totalitàries de tints fascistes i ara es veja per determinants sectors com una cosa d'esquerra o, en alguns casos, d'extrema esquerra.

Açò nos deuria fer pensar i no caure en el simplisme d'aquells que defenen que el nacionalisme és roïn, és de retrògrats, de somiadors de noves edats miges, d'individualistes egoistes. Com hem dit, molts han sigut els adjectius que han intentat definir el nacionalisme, per tant podem concloure que no és el nacionalisme lo que és negatiu per ell mateixa, és lo que el definix allò que marca el seu component positiu o negatiu. Evidentment no és lo mateix un nacional-catolicisme fascistiçat com el del franquisme espanyol i un nacionalisme llibertari i solidari com el de Lord Byron.

En lo dit vullc senyalar que hi han molts tipos de nacionalisme i el nacionalisme etarra no és el meu. El nacionalisme valencià que yo entenc és un nacionalisme que defén lo valencià no perque siga millor que lo de les demés nacions, si no perqué és diferent. Perqué cada nació, cada cultura, és una construcció única, irrepetible i que deu ser defesa com a un patrimoni de l'humanitat. Esta afirmació nos deu dur a ser solidaris en les atres nacions, en les atres cultures, i lo més important, en les persones que conformen eixa nació o cultura, ya que son els artistes que fan possible l'existència de la mateixa.

En una conferència sobre el pensament del filòsof anglés John Stuart Mill del 1959, nomenada John Stuart Mill i els fins de la vida, Isaiah Berlin definix el pensament sobre la tolerància de Mill en una frase que crec que deu guiar-nos a tot el món en general i als nacionalistes en particular. Esta diu: “Podem discutir, atacar, rebujar, condenar en passió i odi; pero no podem exterminar o sofocar, puix això significaria destruir lo bo i lo roïn, i equivaldria a la moral colectivista i el suicidi intelectual.” Crec que és una bona cita per a la reflexió.

Yo no vullc una nació independent basada en el terror, yo vullc una nació lliure, lliure per a triar allò que vol ser i lo que vol deixar de ser. Si les meues idees portaren un dia a l'assessinat d'un ser humà per tal d'impondre-les no dubtaria en abandonar-les, puix el meu nacionalisme no és totalitariste, és progressiste, i, lo més important, en busca d'un futur millor per als ciutadans de Valéncia. De res val la llibertat si es nuga en les cadenes del terror i la mort.