venerdì 22 febbraio 2008

El regeneracionisme valencià

La veritat és que este artícul el tenia esbossat des de fa algun temps pero encara no havia tingut un moment per a desenrollar-lo. Crec que la motivació del mateix la vaig trobar un dia quan parlant en un amic va eixir eixa famosa frase de “això només pot passar en Valéncia”.

Estic segur que poca gent ha escapat a escoltar la frase que he nomenat adés o li han intentat explicar que en el nostre país les coses són com són i estan com estan perqué som un poble estrany, un cas únic i desviat, un poble de meninfots, una rara avis dins de l'història. Yo sempre que escolte una cosa aixina m'imagine la cara d'Unamuno soltant-me un d'eixos discursos regeneracionistes que tant en auge estaven en l'historiografia espanyolista de la Generació del '98. O inclús a Fuster dient-me “som uns desviats, nos autoodiem”. Sí, són coses que deurien fer-me pensar en un internament siquiàtric, pero esta és atra història.

Tal volta lo pijor d'este fet no és que es produïxca entre nosatres, els valencianets de a peu. Lo pijor és que estes idees s'introduïxquen en el llenguage dels nostres polítics, de les nostres èlits intelectuals. Que estes idees s'expandixquen tant pel valencianisme que es convertixquen en un dogma més, o lo que seria encara més nefast, en una pràctica comuna més. I açò és no només perque estes siguen explicacions o un arguments simplistes, sino perqué són un recurs fàcil, un recurs cómodo d'autoexculpació. Una torre ab que enrocar-se quan arriben les amenaces d'escac. Una terra en la que tragar-se quan tot no vaja com deuria d'anar.

Pero ¿realment és aixina?¿Realment som els valencians una rara avis? Yo crec que esta idea partix d'una comparació errònea, de la comparació cas valencià-cas català. Els valencians des de fa molt de temps hem tingut a Catalunya com un espill on mirar-se, un espill on vore un cas on les coses s'han fet be perque hui tenen un nacionalisme català fort, perque presuntament ells sí que saben defendre lo seu. Pero ¿és Catalunya un cas normal?

La resposta pareix clara, no. Catalunya és una excepció dins de lo que passa en l'Estat Espanyol. No es dona el naiximent d'un nacionalisme tan fort en cap part de la Península Ibèrica, a excepció si es vol del cas Vasc, en el moment en que es dona el català. Per tant, si no és una norma el cas català, ¿perqué tindria que donar-se en Valéncia? Ademés, és un greu erro intentar vore les mateixes característiques en dos realitats diferents. Mal que els pese ad alguns, Valéncia no és Catalunya ni Catalunya Valéncia. Llavors torne a preguntar ¿perqué tindria que passar en Valéncia lo que passa en Catalunya?

La meua intenció no és caure en un determinisme o en un estat d'endormiscament del valencianisme. Lo que pretenc en ell és remarcar que hi ha que abandonar les interpretacions simplistes i vore a Valéncia com una realitat complexa, com ho son totes les realitats. Apelar a l'idea de que nos hem d'obrir a un debat on el valencianisme es nutrixca d'estudis i contraposicions d'idees i punts de vista. Ara que sabem que en la creació de l'AVL s'ha obert un camí a la persecució del valencianisme ha arribat el moment d'arreplegar les cendres dels que hem quedat i conscienciar-nos de que Deu ha mort i no va a vindre a ajudar-nos. Ha arribat el nostre moment, ha arribat el moment de la contestació valenciana.

lunedì 18 febbraio 2008

Enhorabona Kosovo

La veritat és que açò no és lo que tenia pensat escriure, pero diuen que vivim en la era de les imàgens i hui ho he pogut comprovar. Este matí, cosa estranya, he pogut arreplegar el diari que em te assignat cert grup informatiu que es promociona actualment en l'universitat i allí estava, entre noticies preelectorals i de tint de campanya. La foto de portada mostrava una somrient i preciosa albanokosovar d'ulls esgarrats i cabells fets de carbó que s'alça sobre una multitut de gents a muscles d'un chicot. Un roig de banderes ab l'àguila bicéfala d'Albània contrasta en una espècie de bandera blanca que du enganchada al coll mentres obri els braços cap a la massa de compatriotes.

La primera impressió ha sigut la de creurem davant d'un quadre modern d'Eugène Delacroix. Aquella emblemàtica representació de la llibertat guiant al poble francés traduïda al segle XXI i en l'escenari de Kosovo. La veritat és que he deixat córrer la meua imaginació mentres em calfava ab una dosis controlada de cafeïna. Pronte s'han sumat als meus pensaments aquelles imàgens idíliques de dones que representaven a la nació reproduïdes en L'onore de la nazione del professor Banti.

La veritat és que soc un poc donat a fer interpretacions fantàstiques d'imàgens reals, i pronte he començat a somiar un significat per a eixa fotografia. Coneixent un poc l'història de Kosovo i en general dels Balcans la figura se'm presentava com la nació kosovar enaltida pel seu poble que després de tanta sanc derramada obri els braços a una pròxima llibertat, una llibertat que es basa en la pau, una pau representada per la blancor del pany que porta al coll.

Massa romàntic he pensat i he començat a posar els peus en terra. Ara li queda lo més difícil, crear unes bases de govern, combatre la corrupció que els envolta, conseguir el reconeiximent que Estats com Espanya li neguen, intentar l'integració de les ètnies minoritàries front al bloqueig de Sèrbia i Rússia... El camí serà llarc, ple d'obstàculs, de patiments, pero a pesar de tot no puc deixar de tindre una sana enveja cap a Kosovo, no tant per l'independència, sino per l'ilusió que tenen posada en un futur millor.

Enhorabona Kosovo.

sabato 9 febbraio 2008

Senyor Rajoy ¿qué és Espanya?

Com cada matí la ràdio em feia companyia mentres, encara en els ulls a mig despertar, enfilava ab el meu coche el camí del treball. Com cada matí els rellonges electrònics de la ciutat anaven jugant a marcar intermitentment la temperatura i l'hora. Com cada matí un conductor impacient maldia a tot animalet vivent que passava per davant. Com cada matí un polític absurt dia les seues absurdes frases repetitives i revingudes de precampanya... “Un moment ¿és veritat lo que he escoltat?” Vaig buscar i rebuscar entre el dial una emissora que reponguera eixes paraules que creia haver escoltat. Eco, “donde esté la noticia allí està la Ser”, i com no els agrada fer sanc...

“Quiero proponer que establezcamos un contrato de integración entre los españoles y aquellos inmigrantes que deseen establecerse en nuestro país”. Segons este contracte l'immigrant es comprometrà a "cumplir las leyes, respetar las costumbres de los españoles, a aprender la lengua, a pagar sus impuestos" i a treballar "activamente para integrarse".Això si, a canvi la societat espanyola concedirà a l'inmigrant "los mismos derechos y prestaciones que a un español", a "enseñarle la lengua", a "ayudarle en su integración y a respetar sus creencias y costumbres siempre que no sean contrarias a las leyes españolas". Pero això si, si no trobes treball en 2 anys...¡¡a la puta calle!!, si delinquixes, estigues ací ya llegalment... ¡¡a la puta calle!! Això si que és tindre els mateixos drets, i lo demés tonteria.

Vaig mirar corrent i molt nerviós un chicotet calendari que portava damunt... “2008 uffff... per un moment crea haver-me transportat per mig d'un forat còsmic a un passat no molt lluntà”. Com el camí es monòton i més que sabut pel meu subconscient em vaig abandonar a la reflexió sobre les paraules d'eixe “gran” polític mentres la ràdio tornava a reprendre la música en el dial inicial. Primer vaig passar per un estat d'incredulitat: “pero que collons s'ha fumat este home”. Després vaig començar a analisar cada una de les idees que havia escoltat i que plasmava eixe contracte.

“Los inmigrantes deberan cumplir la ley”. Home, no em fotes, ¿que ara no es fa? Yo crec que tots hem de complir la llei ¿no? Igual és que ara quant entren se'ls diu avant, passeu, que ací podeu mangar, violar i fer tot lo que vos vinga en gana. Yo crec que no, pero que collons sabré yo si no soc del Partido Popular, se m'havia oblidat este punt.

“Respetar las costumbres”. ¿I quines són les costums espanyoles? Riure's dels chistes de Chiquito, dir que passsa neng?, fer la becadeta, menjar paella els dumenges,...? La veritat és que per a mi un dia normal és alçar-me a les 6 del matí, pillar el coche moure a treballar, dinar el sopar de la nit anterior, tornar a casa a les 17:30, duchar-me, moure a estudiar fins a les 22, tornar a casa, sopar el dinar d'eixe dia, llegir un poc i dormir 5 h. Estes són les meues costums, pero el meu germà no te les mateixes costums. Per eixemple, mon yayo sopa sempre a les 21, és la seua costum. Pero anem més allà de lo personal. La costum dels valencians és tirar una traca en qualsevol celebració (bodes, batejos, comunions,...) pero tira'n tu una en el País Vasc i voràs on acabes. S'obligarà als immigrants a tirar traques en les celebracions o se'ls tancarà en el millor dels casos com passa en Euskadi si ho fan?

“Aprender la lengua”. ¿Quina “lengua” senyor Rajoy? El castellà ¿no? I si n'aprenen atra cooficial ¿a la puta calle? I si, fiquem-se a pensar arriba un chiné, s'apunta als cursos de Lo Rat per a aprendre valencià, tu el veus pel carrer i parla com si fora de Cocentaina de tota la vida. Pero després va a fer l'examen del "mitjà", i el suspén perqué sí, pot comunicar-se en qualsevol valencià-parlant, pero ha de saber el català-valencià que promulga la Generalitat pepera...¿a la puta calle, Mariano? Això en el molt més que idílic cas que acceptaren les llengües cooficials, que ho dubte.

Be, crec que estendre'm més en la reflexió és reprendre el discurs que ya he expost. Només un últim dubte que em va suscitar tot açò... Senyor Rajoy ¿hem pot explicar que és Espanya?

senyera de lluita Bandera nacional valenciana
Creative Commons License
Est obra està baix una llicència de Creative Commons.
Xarcia de Pensament valencianiste