mercoledì 25 aprile 2007

Recorts de fa 300 anys

La veu d’una gola callada per una soga que el coll trencà. L’olor de la pell socarrada que veu com es crema la seua ciutat. L’odi de la mirada altiva d’aquell que es sent senyor d’un poble derrotat. El recort d’una pàtria lliure que el vencedor ha tractat de borrar. Açò és per a Valéncia el mil setcents set.

Després de vora 2 anys de l’alçament austraciste en el territori valencià es donaven cita en els camps d’Almansa, porta natural de Valéncia des de Castella, els eixèrcits de Felip d’Anjou i Carles d’Àustria. Era el 25 d’abril de 1707. La sort abandonà a les tropes del proclamat rei de Valéncia, Carles III, i els botiflers guanyaren la partida. Una batalla que poc suponia per a l’Austriac va marcar el devindre de tot un poble.

I el mal vingué d’Almansa i poble a poble, plaça a plaça, s’anà estenguent l’ira d’un despòtic vencedor. La represió fon brutal, i aquelles ciutats que demostraven el seu valor en la defensa dels seus ideals patiren les més brutals vexacions. És famós en este sentit el cas de Xàtiva, ciutat que Felip V manà cremar i, com no li pareixia prou, feu que li canviaren el nom a San Felipe, per a la seua major vanaglòria.

Pero no es quedà ahí i, conquistat tot el país, l’odi es transformà en una vertent administrativa. El 29 de juny d’eixe 1707 decretava l’abolició dels Furs, lleis per les que es governava Valéncia des de la creació d’este Regne. Aixina s’abandonava un règim en el que Rei i Regne convenien la forma de conduir la nació per atre on el Rei feia lo que volia dels territoris que poseia per Dret de Conquista. Va disoldre els nostres organs d’autogovern, va desterrar el nostre Idioma Valencià de la vida pública i instaurà una llegislació basada en les lleis de Castella.

Este és el naiximent de l'Espanya moderna i, per molt que nos vullguen vendre els governants actuals, l’estatus quo del que gaudíem els valencians abans de l’abolició dels Furs mai s’ha recuperat. En este 2007 conmemorem els 300 anys de l’ocupació hispano-botiflera, un bon moment per a la reflexió de qui som i sobretot, de que volem ser.

300 anys ya en son massa

Hui, 25 d'abril, dia en que els italians celebren l'alçament contra el fascisme, els valencians no podem més que conmemorar l'inici de la nostra mort com a Regne, com a ent independent. Per als italians el 25 d'abril supon el dia internacional de les nacions oprimides, de tots aquells pobles sense llibertat que lluiten per a desfer-se de les cadenes de l'opressió d'un poble alié que els ha deborat i els intenta fer oblidar lo que han sigut i també allò que poden ser.

Per això, yo, fill d'un poble que ha sigut i que ha oblidat, més que conmemorar la mort de la Nació Valenciana, vullc celebrar, com fan els italians, el dia de la llibertat. Vullc celebrar que hui comença l'inici del seu fi, que hui un nou sol ha eixit per a nosatros, que hui la sanc derramada en els nostres camps, les animes que foren assesinades reviuran la força antiga i s'alçaran contra el seu bochí. Recuperem la nostra memòria històrica, recuperem el nostre dret a l'autodeterminació. Perqué 300 anys ya en son massa.

domenica 8 aprile 2007

Pròxima estació independència

Nous vents arribats de ponent nos han portat fa poc la noticia de que certa acadèmia, espanyola ella, ha opinat que els valencians no tenim més que un dialecte com a llengua. Això a pesar de que ells opinen que nosatros, els valencians, la sentim com a llengua pròpia i diferenciada. Dictamen que no és nou, encara que alguns politics, molt lletrats i espabiladets, encara no s'havien donat conter. Això han decretat apoyats en el dictamen de certa acadèmia, valenciana diuen, que no és refleix de la societat sino que partix de 2 partits politics, d'adscripció espanyola, més preocupats en tirar-se merda l'u a l'atre que en representar al seu electorat. Una acadèmia, de la llengua escriu algú, a la que ninguna de les parts en conflicte llegitima ni reconeix; cobrant damunt els seus membres, acadèmics els nomenen, un tresoret de lo que tú i yo paguem per a que la nostra societat millore. I a mi, que vuic saber qué opinaran els acadèmics de lo que opinen els atres acadèmics de que la veina de dalt de ma casa baixe al gos i no replegue la merda, a mi ¿no em donaran una resolucioneta?

Un tal Felipe, intitulat princep, ha deixat de nou en cinta a una tal Leticia, real periodista per lo que pareix. El chiquet o chiqueta, o lo que li avellixca ser quan tinga us de raó, pareix ser que no tindra ni que treballar per a tindre diners, casa, vacacions on vuiga,.... El mamó en questió, i no m'entengau mamó com a despectiu sino perqué mamarà dels diners que nosatros, valencians contribuents entre atres, paguem a un Estat, d'Espanya em sona. Mentrestant, al meu costat en el tren una pobra mare fadrina pensa en com traure avant al seu fill, al que només podrà vore un parell d'hores al dia perqué ha de treballar per a donar-li de menjar. Front ad ella un chicon d'aspecte senegales aferrat a un tablonet de fusta ple d'objectes inservibles i una bolsa plena d'illegalitats, única prova del somni d'un món millor ¿I a mi que això de la monarquia no me quadra?

I uns vents venuts de l'oest que porten sons de decisions que nos afecten, ad estos que vivim més allà de les montanyes, si ad estos personajes que els oferim glories a tots aquells que venen en estiu a fruir de la nostra mar, a fruir del nostre clima. Eixos vents que, com he dit, venen de ponent porten tant de regust a tramuntana que inclús un gos sense nas va poder olorar ahir. I aci, corders apaciguats pel sà regionalisme que tant agrada a hereus dels antics victoriosos i als fills de la vaca que mai deixa de donar llet, acatem en un somriure en els llavis tot lo que nos siga impost, encara que això siga matar a la nostra mare. ¿I a mi que açò d'Espanya no m'apanya?

Encens la tele i en la cadena que en principi paguem tots el contribuents, valencianets de carrer, només ixen les seues cares. Rostres de persones sense trellat que parlen primer de demanar el preat liquit transparent i després es plenen les boljaques en les almoines que els donen els creadors de grans compleixos on el que manco abunda es el complexe d'usar l'aigua. I per ad este fi utilisen a Martí, eixe llaurador tan simpàtic que no trau ni per a una barreta de pa de poble de lo que li dona el camp. I Martí ix en la tele en la sana esperança de que li arribe un gallet d'aigua per als seus moniatos mustios per la set. ¿I a mi que això m'unfla les pilotes?

I vas per el carrer i te trobes a 4 caps rapats, i 4 cranis encara més despejats, que al poc de temps veus en les fotos en blanc i negre d'un periòdic per haver-li pegat foc a un pobre indigent que tenia l'agrabant de ser de distint color de pell. I tot seguint els dictats per els quals aquell que és diferent és inferior i per tant perillos per a una societat, espanyola, del consum i benestar on el més falt de cor és el que més mana. On lo que menys importa és la història i prima la imbecilitat d'imposicions externes ¿I a mi que em dona oix tota esta gentola?

Mentrestant, ací en un vagó ple d'animes oblidades d'un desastre ya lluntà, encara que fora ahir quan passara, ací com deia yo deixe volar la meua ment absorvida d'estressos. I s'assorra en un futur millor, un destí del tot nostre, fet com vuigam fer-lo. En això una veu grabada i monòtona m'indica el final del meu viage. Pròxima parada... ¿independència?

Creative Commons License
Est obra està baix una llicència de Creative Commons.