domenica 28 dicembre 2008

Un conte de Nadal

Molts pobles arreu del món tenen sers mitològics que una volta a l'any, generalment per Nadal, porten als més menuts regals. Est és el cas de la Befana en moltes zones d'Italia, o del ya internacional Pare Noël, o del Tió en Catalunya, ... Sembla ser que en la Nació Valenciana fa un temps també existia una figura, mitològica pense yo, que regalava una cosa molt especial als habitants d'estes terres. Segons em contà un vell del poble, este ser era la Tia Vergonya.
Com he dit, la Tia Vergonya visitava, per lo manco una volta a l'any, als habitants d'este país. Ni scalestrix's ni ninetes de Famosa, tampoc jerseys o les tòpiques mudes portava esta velleta. Lo que duya eren dos cosetes molt especials: consciència i sanc. Fent cas a la tradició oral qui rebia estos presents era capaç de solventar problemes que els angoixaven. I no només eren regals fets a títul individual, també ho eren a nivell colectiu. Em contà el meu confident un d'estos casos on la Tia Vergonya actuà pel be comú. Pareix ser que hi havia un poblet ric i orgullós d'on manava un home d'alta alcurnia que un dia, per consell de sa mala muller, va decir arrancar un tros de terra i desfigurar el terme. Quan d'això s'enterà la Tia Vergonya va deixar en totes les cases del poble els seus obsequis. Al dia següent els habitants s'ompliren de consciència i es van reunir per a tractar l'assunt. Llavors la sanc els va conduir a la casa del senyor i en paraules carregades de revolució i protesta conseguiren mantindre el seu poble tal com era.

Per desgràcia hui la Tia Vergonya ha sigut raptada per l'oblit i aquella consciència i aquella sanc han sigut abandonades. La desidia ha substituït a la consciència i la sanc que nos alimentava en els difícils temps ha sigut desplaçada per l'orchata, “que és més de senyorets”. Per açò, en estos moments de vots inútilment útils venuts per 400 euros, de nacionalismes estrangers que nos desvirtuen ab la seua odiosa xenofòbia oblidant que ells també són immigrants, d'egos i de crisis, en estos temps, com deya, reclame que lliberem a la Tia Vergonya.

mercoledì 28 maggio 2008

Sobre la Xàrcia


Per diversos motius he hagut d'estar un poc apartat de l'acció de deixar correr les paraules en la Xàrcia. Una xàrcia que no ho és només per la seua accepció com a sinònim de ret, sino també per aquella que definix la paraula com al conjunt de vetes d'una embarcació; unes vetes que sense elles el barco, convertit ací en metàfora del valencianisme, difícilment podria navegar.

Llevant alguna excepció, com és el meu cas, tots els autors/pensadors/teòrics que estan en este proyecte porten ya una cantitat considerable d'anys en una lluita, la valencianista, que perseguix el reconeiximent del dret dels valencians a decidir allò que volen ser i com volen ser. Podem dir que en esta Xàrcia tenim una “optimata katerva” (o colla dels millors) de lluita per la llibertat, pero se que no són els únics. Em consta que en el valencianisme encara hi han molts “optimates” que tenen molt a dir. Tal vegada ad alguns els moga la por a enrolar-se en un nou proyecte, en el perill de nou fracàs que la novetat pot supondre; tal volta ad atres els moga la desconfiança de que el nom que s'han creat dins del valencianisme es manipule ab obscurs fins,... Front ad açò només puc dir-los que este proyecte, com el mateix proyecte d'enKara, pot anar lent, pero volem fer les coses be per a no tornar a parir un proyecte mort. Busquem passos ferms i segurs, passos sòlits, de vegades malabaristes per a no entrar en polèmiques estèrils i desconfiances infundades. Lo nostre no és crear cap capelleta de ningú, lo nostre és fer possible que eixe barco del valencianisme es cree, ab les seues xàrcies, les seues veles, els seus remers i, lo més important, un barco comandat per la força d'un braç unit, per el braç del valencianisme. Un barco que en breu puga navegar per les aigües d'esta terra farcida de despropòsits i que aborde les consciències dels seus ciutadans.

Espere que en breu en sigam més, perqué darrere de la Xàrcia, com darrere de enKara, no hi cap nou palleter, cap obscur fi de creuar ponts; perqué darrere d'estos proyectes només està la llibertat i l'independència d'una actitut de maulets, perqué darrere només està Valéncia.

martedì 29 aprile 2008

De maulets i palleters II: El mauletisme

Com vam vore en el post anterior l'actitut “palleteril” és una actitut que no ha conduït a cap lloc positiu. Hui el valencianisme és un moviment fracturat, dèbil, que ha perdut el pes social que tenia temps fa. Front ad este moviment hi ha que plantejar-se noves formes d'organisació i actuació, unes formes que ya estan presents dins del valencianisme pero que no han pogut prendre la direcció del valencianisme per motius diversos. Seguint els símils històrics este nou moviment el nomenarem mauletisme.

Els maulets eren un grup organisat de persones que en la Guerra de Successió s'enfrontaren a les tropes de Felip de Borbó entre el 1705 i el 1707. A pesar de recolzar formalment la candidatura del pretenent Carles d'Austria, els maulets no deixaren de fer-li front ad este quan decidí encarcerar al general Joan Baptiste Basset per prendre actituts antisenyorials i a favor del poble valencià.

Darrere d'este mite de la nostra història també podem trobar elements simbòlics de que és lo que es busca per al nou valencianisme:

-En primer lloc trobem que estem davant un eixèrcit. En este, encara que hi han personages importants (Dàvila, Basset, ...), lo que prima és el conjunt. El ser un eixèrcit dona l'idea d'organisació, de planificació.

-En segon lloc veem que és una insurrecció popular planificada que busca defendre els drets valencians, els Furs. És per tant un moviment valencianiste.

-Per últim cal senyalar que fon una insurrecció que intentava canviar les coses. Els caps dels maulets proclamaven constantment millores per al poble, eliminant drets senyorials. El mateix Basset, en el temps que va governar el Regne per delegació, va prendre mesures antisenyorials que milloraven les condicions de vida dels llauradors. Per tant res te a vore en el conservadurisme.

Dels elements simbòlics analisats podem traure algunes directrius per a definir la nova forma de fer el valencianisme:

-Lo primer és la necessitat d'articular-se com a un eixèrcit on cada ú aporte allò que sap fer, sense personalismes. Que el cap visible siga lo de menys front al conjunt. Que hi hagen referents, perque són necessaris, pero no com a líders quasiespirituals sino com a part de la maquinària valencianista.

-Darrere del mauletisme no te que existir res més que Valéncia. Hem de deixar d'ofrenar glòries a qualsevol país que nos oferixca cants de sirena o nos etiquete com allò que no som per qüestionar els seus postulats o la seua primacia. El valencianisme deu ser un moviment exclusivament valencianiste.

-En tercer lloc el mauletisme ha de donar una resposta social. Ha de posar al valencianisme a la vanguarda dels moviments socials i no només valencians. S'ha d'obrir a la lluita pels drets humans, per la solidaritat, per la multiculturalitat; perqué el món actual es troba en un moment de mundialisació hem de defendre el respecte a totes les cultures, perqué cada cultura és un patrimoni únic, perqué no hi han cultures millors o pijors sino diferents.

Aixina puix considere que hi ha que superar el palleterisme ab el mauletisme. Açò deu començar per la definició i unió del valencianisme. Crec que s'estan fent coses en este sentit i que ha començat ya una insurrecció nacional que acabarà en l'era dels palleters per a donar pas a una nova era, la era dels maulets.

sabato 22 marzo 2008

De maulets i palleters I: El palleterisme

Diuen que si vols conéixer l'idiosincràsia d'un poble només has de mirar els mits i héroes que té com a referents. No se si serà veritat està afirmació, pero em pareix interessant aplicar-ho al cas valencià i en especial al valencianisme. El valencianisme s'ha nutrit durant estos últims decenis d'una figura del passat de la nació per a buscar un referent: El Palleter.

Vicent Doménech, el Palleter, fon un venedor de palletes que el 23 de maig de 1808 feu alçar-se al poble valencià contra el francés. I sols armat en una canya a la que li havia nugat un tros de la seua faixà i de la que penjaven també una estampa de la Mare de Deu dels Desamparats i un retrat de Fernando VII. Famós és del mateix modo el crit que encetà eixa revolta: “un pobre palleter li declara la guerra a Napoleó”.

Darrere d'esta heròica actitut podem vore un simbolisme que conscient o inconscientment ha sigut l'adoptat pel valencianisme:

-Aixina puix trobem que es tracta d'una lluita d'un home sol contra el món. El personalisme, la busca del guia/gurú que faça alçar a tot el poble, crec que és un fet inqüestionable dins del nostre moviment.

-També podem vore que és un acte espontàneu, que no te cap tipo de planificació. Açò fa que l'improvisació siga la característica principal que conduïx els actes.

-Desprén un folclorisme que moltes voltes ralla el ridícul. Aixina, eixa estampeta de la Mare de Deu que duïa Vicent Doménech hui la podem vore traduida en Te Deum i misses abans, després o en mig de actes de reivindicació valencianista o els crits, que alguns prenen com de lluita, de vixca la Mare de Deu. El anàlisis en este put podria ser més extens, pero crec que ya he deixat clar lo que vullc mostrar.

-Veem per últim que aquell alçament es fa en favor d'un rei espanyol i despòtic (com es voria després), Fernando VII. Tampoc hem d'oblidar que fon en eixa guerra contra el francés, com es va dir en Valéncia, quan naix l'idea de nació espanyola. Fins a la constitució de Cadis de 1812 no apareix una voluntat clara de definir a Espanya com una nació. Per tant fer referència a un mite d'eixe periodo nos conduïx a l'idea d'Espanya, cosa molt ben aprofitada pels que seguixen ofrenant noves glòries ad atre país.

Per lo expost interprete que hi han tres problemes bàsics del moviment que nomenaré palleterisme:

-En primer lloc veem que és un moviment estretament lligat a una persona. L'idea del líder salvador està molt interiorisada pel valencianisme palleteriste. Pero ¿qué passa quan no hi ha un líder?¿que passa quan eixe líder lo que vol és obtindre reconeiximent i renom per a vendre's per un preu més alt a voluntats externes? Crec que casos d'estos hi han moltíssims.

-Després tindríem el problema de que tot es basa en l'improvisació i en la reacció contra fets esporàdics. No hi ha una proposta de futur, depén de fets externs, d'agressions, per a activar-se ¿On es pretén anar aixina? Si no hi ha una proposta de futur, un objectiu per el que lluitar, cada volta es va perdent més gent. No hi ha una continuïtat dins del valencianisme, i quan s'intente fer un proyecte (polític, social,...) que requerixca alguna cosa més que la simple reacció este no va a tindre continuïtat si alguna volta conseguix tindre resò. Un eixemple clar és Unió Valenciana. Va alcançar una gran quota de poder quan governava el PSOE, per la constant amenaça de tindre els tancs creuant ya l'Ebre ¿pero qué passà després de que entrara el PP ab la seua política de catalanisme insidiós? Puix que UV se'n va anar paulatinament a l'ostracisme ¿i perqué? Yo crec que per no saber crear o potenciar les bases d'un proyecte de futur, que si existien van ser deixades de costat quan es tenia la possibilitat i el poder per a fer-ho.

-Per últim senyalar que en la majoria dels casos lo que s'amaga dins del palleterisme és un ranci espanyolisme. No té un mensage valencianiste, sols va contra el catalanisme o pancatalanisme ¡S'ha de lluitar contra l'invasió catalana! Pero ¿qui lluita contra l'invasió espanyola (lliggau ací castellana que és la nació sobre la que s'ha creat Espanya) que és inclús pijor? I si expons açò tens les clàssiques contestacions de: “no digues això que espantes a la gent i nos voran mal” o directament el despreci: “tu eres un separatiste-terroriste”. Tant per por al que diran com per pura reacció a postulats que no són més que raonaments llògics lo que es fa és favorir la causa espanyolista en Valéncia.

En lo expost ¿creeu que és pot seguir aixina? Yo crec que no, i en el pròxim post explicaré la meua proposta alternativa.

domenica 9 marzo 2008

Paraules de dol

Este és un d'eixos posts que mai a ningú li agradaria tindre que escriure. És difícil intentar plasmar paraules quan les teues mans son dutes per la ràbia d'un nou derramament de sanc. Un derramament de sanc vil , traïdor i covart. L'assessinat ha sigut un dels de més baixea que recorde. En primer lloc per la persona triada i en segon lloc per la forma de fer-ho. La meua intenció no és contar la notícia, puix tots els noticiaris s'han fet resò de l'informació.

Com a nacionaliste moltes voltes he tingut que patir que hem digueren terroriste o etarra. Això no són més que borinotades provocades pel desconeiximent pensava, pero en el temps m'he donat conte que l'associació de nacionalisme i terrorisme és un fet prou estés. Sembla curiós que una ideologia que en principi s'associava a la democràcia en els anys següents a la Ilustració, després s'unira a les idees totalitàries de tints fascistes i ara es veja per determinants sectors com una cosa d'esquerra o, en alguns casos, d'extrema esquerra.

Açò nos deuria fer pensar i no caure en el simplisme d'aquells que defenen que el nacionalisme és roïn, és de retrògrats, de somiadors de noves edats miges, d'individualistes egoistes. Com hem dit, molts han sigut els adjectius que han intentat definir el nacionalisme, per tant podem concloure que no és el nacionalisme lo que és negatiu per ell mateixa, és lo que el definix allò que marca el seu component positiu o negatiu. Evidentment no és lo mateix un nacional-catolicisme fascistiçat com el del franquisme espanyol i un nacionalisme llibertari i solidari com el de Lord Byron.

En lo dit vullc senyalar que hi han molts tipos de nacionalisme i el nacionalisme etarra no és el meu. El nacionalisme valencià que yo entenc és un nacionalisme que defén lo valencià no perque siga millor que lo de les demés nacions, si no perqué és diferent. Perqué cada nació, cada cultura, és una construcció única, irrepetible i que deu ser defesa com a un patrimoni de l'humanitat. Esta afirmació nos deu dur a ser solidaris en les atres nacions, en les atres cultures, i lo més important, en les persones que conformen eixa nació o cultura, ya que son els artistes que fan possible l'existència de la mateixa.

En una conferència sobre el pensament del filòsof anglés John Stuart Mill del 1959, nomenada John Stuart Mill i els fins de la vida, Isaiah Berlin definix el pensament sobre la tolerància de Mill en una frase que crec que deu guiar-nos a tot el món en general i als nacionalistes en particular. Esta diu: “Podem discutir, atacar, rebujar, condenar en passió i odi; pero no podem exterminar o sofocar, puix això significaria destruir lo bo i lo roïn, i equivaldria a la moral colectivista i el suicidi intelectual.” Crec que és una bona cita per a la reflexió.

Yo no vullc una nació independent basada en el terror, yo vullc una nació lliure, lliure per a triar allò que vol ser i lo que vol deixar de ser. Si les meues idees portaren un dia a l'assessinat d'un ser humà per tal d'impondre-les no dubtaria en abandonar-les, puix el meu nacionalisme no és totalitariste, és progressiste, i, lo més important, en busca d'un futur millor per als ciutadans de Valéncia. De res val la llibertat si es nuga en les cadenes del terror i la mort.

venerdì 22 febbraio 2008

El regeneracionisme valencià

La veritat és que este artícul el tenia esbossat des de fa algun temps pero encara no havia tingut un moment per a desenrollar-lo. Crec que la motivació del mateix la vaig trobar un dia quan parlant en un amic va eixir eixa famosa frase de “això només pot passar en Valéncia”.

Estic segur que poca gent ha escapat a escoltar la frase que he nomenat adés o li han intentat explicar que en el nostre país les coses són com són i estan com estan perqué som un poble estrany, un cas únic i desviat, un poble de meninfots, una rara avis dins de l'història. Yo sempre que escolte una cosa aixina m'imagine la cara d'Unamuno soltant-me un d'eixos discursos regeneracionistes que tant en auge estaven en l'historiografia espanyolista de la Generació del '98. O inclús a Fuster dient-me “som uns desviats, nos autoodiem”. Sí, són coses que deurien fer-me pensar en un internament siquiàtric, pero esta és atra història.

Tal volta lo pijor d'este fet no és que es produïxca entre nosatres, els valencianets de a peu. Lo pijor és que estes idees s'introduïxquen en el llenguage dels nostres polítics, de les nostres èlits intelectuals. Que estes idees s'expandixquen tant pel valencianisme que es convertixquen en un dogma més, o lo que seria encara més nefast, en una pràctica comuna més. I açò és no només perque estes siguen explicacions o un arguments simplistes, sino perqué són un recurs fàcil, un recurs cómodo d'autoexculpació. Una torre ab que enrocar-se quan arriben les amenaces d'escac. Una terra en la que tragar-se quan tot no vaja com deuria d'anar.

Pero ¿realment és aixina?¿Realment som els valencians una rara avis? Yo crec que esta idea partix d'una comparació errònea, de la comparació cas valencià-cas català. Els valencians des de fa molt de temps hem tingut a Catalunya com un espill on mirar-se, un espill on vore un cas on les coses s'han fet be perque hui tenen un nacionalisme català fort, perque presuntament ells sí que saben defendre lo seu. Pero ¿és Catalunya un cas normal?

La resposta pareix clara, no. Catalunya és una excepció dins de lo que passa en l'Estat Espanyol. No es dona el naiximent d'un nacionalisme tan fort en cap part de la Península Ibèrica, a excepció si es vol del cas Vasc, en el moment en que es dona el català. Per tant, si no és una norma el cas català, ¿perqué tindria que donar-se en Valéncia? Ademés, és un greu erro intentar vore les mateixes característiques en dos realitats diferents. Mal que els pese ad alguns, Valéncia no és Catalunya ni Catalunya Valéncia. Llavors torne a preguntar ¿perqué tindria que passar en Valéncia lo que passa en Catalunya?

La meua intenció no és caure en un determinisme o en un estat d'endormiscament del valencianisme. Lo que pretenc en ell és remarcar que hi ha que abandonar les interpretacions simplistes i vore a Valéncia com una realitat complexa, com ho son totes les realitats. Apelar a l'idea de que nos hem d'obrir a un debat on el valencianisme es nutrixca d'estudis i contraposicions d'idees i punts de vista. Ara que sabem que en la creació de l'AVL s'ha obert un camí a la persecució del valencianisme ha arribat el moment d'arreplegar les cendres dels que hem quedat i conscienciar-nos de que Deu ha mort i no va a vindre a ajudar-nos. Ha arribat el nostre moment, ha arribat el moment de la contestació valenciana.

lunedì 18 febbraio 2008

Enhorabona Kosovo

La veritat és que açò no és lo que tenia pensat escriure, pero diuen que vivim en la era de les imàgens i hui ho he pogut comprovar. Este matí, cosa estranya, he pogut arreplegar el diari que em te assignat cert grup informatiu que es promociona actualment en l'universitat i allí estava, entre noticies preelectorals i de tint de campanya. La foto de portada mostrava una somrient i preciosa albanokosovar d'ulls esgarrats i cabells fets de carbó que s'alça sobre una multitut de gents a muscles d'un chicot. Un roig de banderes ab l'àguila bicéfala d'Albània contrasta en una espècie de bandera blanca que du enganchada al coll mentres obri els braços cap a la massa de compatriotes.

La primera impressió ha sigut la de creurem davant d'un quadre modern d'Eugène Delacroix. Aquella emblemàtica representació de la llibertat guiant al poble francés traduïda al segle XXI i en l'escenari de Kosovo. La veritat és que he deixat córrer la meua imaginació mentres em calfava ab una dosis controlada de cafeïna. Pronte s'han sumat als meus pensaments aquelles imàgens idíliques de dones que representaven a la nació reproduïdes en L'onore de la nazione del professor Banti.

La veritat és que soc un poc donat a fer interpretacions fantàstiques d'imàgens reals, i pronte he començat a somiar un significat per a eixa fotografia. Coneixent un poc l'història de Kosovo i en general dels Balcans la figura se'm presentava com la nació kosovar enaltida pel seu poble que després de tanta sanc derramada obri els braços a una pròxima llibertat, una llibertat que es basa en la pau, una pau representada per la blancor del pany que porta al coll.

Massa romàntic he pensat i he començat a posar els peus en terra. Ara li queda lo més difícil, crear unes bases de govern, combatre la corrupció que els envolta, conseguir el reconeiximent que Estats com Espanya li neguen, intentar l'integració de les ètnies minoritàries front al bloqueig de Sèrbia i Rússia... El camí serà llarc, ple d'obstàculs, de patiments, pero a pesar de tot no puc deixar de tindre una sana enveja cap a Kosovo, no tant per l'independència, sino per l'ilusió que tenen posada en un futur millor.

Enhorabona Kosovo.

sabato 9 febbraio 2008

Senyor Rajoy ¿qué és Espanya?

Com cada matí la ràdio em feia companyia mentres, encara en els ulls a mig despertar, enfilava ab el meu coche el camí del treball. Com cada matí els rellonges electrònics de la ciutat anaven jugant a marcar intermitentment la temperatura i l'hora. Com cada matí un conductor impacient maldia a tot animalet vivent que passava per davant. Com cada matí un polític absurt dia les seues absurdes frases repetitives i revingudes de precampanya... “Un moment ¿és veritat lo que he escoltat?” Vaig buscar i rebuscar entre el dial una emissora que reponguera eixes paraules que creia haver escoltat. Eco, “donde esté la noticia allí està la Ser”, i com no els agrada fer sanc...

“Quiero proponer que establezcamos un contrato de integración entre los españoles y aquellos inmigrantes que deseen establecerse en nuestro país”. Segons este contracte l'immigrant es comprometrà a "cumplir las leyes, respetar las costumbres de los españoles, a aprender la lengua, a pagar sus impuestos" i a treballar "activamente para integrarse".Això si, a canvi la societat espanyola concedirà a l'inmigrant "los mismos derechos y prestaciones que a un español", a "enseñarle la lengua", a "ayudarle en su integración y a respetar sus creencias y costumbres siempre que no sean contrarias a las leyes españolas". Pero això si, si no trobes treball en 2 anys...¡¡a la puta calle!!, si delinquixes, estigues ací ya llegalment... ¡¡a la puta calle!! Això si que és tindre els mateixos drets, i lo demés tonteria.

Vaig mirar corrent i molt nerviós un chicotet calendari que portava damunt... “2008 uffff... per un moment crea haver-me transportat per mig d'un forat còsmic a un passat no molt lluntà”. Com el camí es monòton i més que sabut pel meu subconscient em vaig abandonar a la reflexió sobre les paraules d'eixe “gran” polític mentres la ràdio tornava a reprendre la música en el dial inicial. Primer vaig passar per un estat d'incredulitat: “pero que collons s'ha fumat este home”. Després vaig començar a analisar cada una de les idees que havia escoltat i que plasmava eixe contracte.

“Los inmigrantes deberan cumplir la ley”. Home, no em fotes, ¿que ara no es fa? Yo crec que tots hem de complir la llei ¿no? Igual és que ara quant entren se'ls diu avant, passeu, que ací podeu mangar, violar i fer tot lo que vos vinga en gana. Yo crec que no, pero que collons sabré yo si no soc del Partido Popular, se m'havia oblidat este punt.

“Respetar las costumbres”. ¿I quines són les costums espanyoles? Riure's dels chistes de Chiquito, dir que passsa neng?, fer la becadeta, menjar paella els dumenges,...? La veritat és que per a mi un dia normal és alçar-me a les 6 del matí, pillar el coche moure a treballar, dinar el sopar de la nit anterior, tornar a casa a les 17:30, duchar-me, moure a estudiar fins a les 22, tornar a casa, sopar el dinar d'eixe dia, llegir un poc i dormir 5 h. Estes són les meues costums, pero el meu germà no te les mateixes costums. Per eixemple, mon yayo sopa sempre a les 21, és la seua costum. Pero anem més allà de lo personal. La costum dels valencians és tirar una traca en qualsevol celebració (bodes, batejos, comunions,...) pero tira'n tu una en el País Vasc i voràs on acabes. S'obligarà als immigrants a tirar traques en les celebracions o se'ls tancarà en el millor dels casos com passa en Euskadi si ho fan?

“Aprender la lengua”. ¿Quina “lengua” senyor Rajoy? El castellà ¿no? I si n'aprenen atra cooficial ¿a la puta calle? I si, fiquem-se a pensar arriba un chiné, s'apunta als cursos de Lo Rat per a aprendre valencià, tu el veus pel carrer i parla com si fora de Cocentaina de tota la vida. Pero després va a fer l'examen del "mitjà", i el suspén perqué sí, pot comunicar-se en qualsevol valencià-parlant, pero ha de saber el català-valencià que promulga la Generalitat pepera...¿a la puta calle, Mariano? Això en el molt més que idílic cas que acceptaren les llengües cooficials, que ho dubte.

Be, crec que estendre'm més en la reflexió és reprendre el discurs que ya he expost. Només un últim dubte que em va suscitar tot açò... Senyor Rajoy ¿hem pot explicar que és Espanya?

Creative Commons License
Est obra està baix una llicència de Creative Commons.