La veu d’una gola callada per una soga que el coll trencà. L’olor de la pell socarrada que veu com es crema la seua ciutat. L’odi de la mirada altiva d’aquell que es sent senyor d’un poble derrotat. El recort d’una pàtria lliure que el vencedor ha tractat de borrar. Açò és per a Valéncia el mil setcents set.
Després de vora 2 anys de l’alçament austraciste en el territori valencià es donaven cita en els camps d’Almansa, porta natural de Valéncia des de Castella, els eixèrcits de Felip d’Anjou i Carles d’Àustria. Era el 25 d’abril de 1707. La sort abandonà a les tropes del proclamat rei de Valéncia, Carles III, i els botiflers guanyaren la partida. Una batalla que poc suponia per a l’Austriac va marcar el devindre de tot un poble.
I el mal vingué d’Almansa i poble a poble, plaça a plaça, s’anà estenguent l’ira d’un despòtic vencedor. La represió fon brutal, i aquelles ciutats que demostraven el seu valor en la defensa dels seus ideals patiren les més brutals vexacions. És famós en este sentit el cas de Xàtiva, ciutat que Felip V manà cremar i, com no li pareixia prou, feu que li canviaren el nom a San Felipe, per a la seua major vanaglòria.
Pero no es quedà ahí i, conquistat tot el país, l’odi es transformà en una vertent administrativa. El 29 de juny d’eixe 1707 decretava l’abolició dels Furs, lleis per les que es governava Valéncia des de la creació d’este Regne. Aixina s’abandonava un règim en el que Rei i Regne convenien la forma de conduir la nació per atre on el Rei feia lo que volia dels territoris que poseia per Dret de Conquista. Va disoldre els nostres organs d’autogovern, va desterrar el nostre Idioma Valencià de la vida pública i instaurà una llegislació basada en les lleis de Castella.
Este és el naiximent de l'Espanya moderna i, per molt que nos vullguen vendre els governants actuals, l’estatus quo del que gaudíem els valencians abans de l’abolició dels Furs mai s’ha recuperat. En este 2007 conmemorem els 300 anys de l’ocupació hispano-botiflera, un bon moment per a la reflexió de qui som i sobretot, de que volem ser.
Després de vora 2 anys de l’alçament austraciste en el territori valencià es donaven cita en els camps d’Almansa, porta natural de Valéncia des de Castella, els eixèrcits de Felip d’Anjou i Carles d’Àustria. Era el 25 d’abril de 1707. La sort abandonà a les tropes del proclamat rei de Valéncia, Carles III, i els botiflers guanyaren la partida. Una batalla que poc suponia per a l’Austriac va marcar el devindre de tot un poble.
I el mal vingué d’Almansa i poble a poble, plaça a plaça, s’anà estenguent l’ira d’un despòtic vencedor. La represió fon brutal, i aquelles ciutats que demostraven el seu valor en la defensa dels seus ideals patiren les més brutals vexacions. És famós en este sentit el cas de Xàtiva, ciutat que Felip V manà cremar i, com no li pareixia prou, feu que li canviaren el nom a San Felipe, per a la seua major vanaglòria.
Pero no es quedà ahí i, conquistat tot el país, l’odi es transformà en una vertent administrativa. El 29 de juny d’eixe 1707 decretava l’abolició dels Furs, lleis per les que es governava Valéncia des de la creació d’este Regne. Aixina s’abandonava un règim en el que Rei i Regne convenien la forma de conduir la nació per atre on el Rei feia lo que volia dels territoris que poseia per Dret de Conquista. Va disoldre els nostres organs d’autogovern, va desterrar el nostre Idioma Valencià de la vida pública i instaurà una llegislació basada en les lleis de Castella.
Este és el naiximent de l'Espanya moderna i, per molt que nos vullguen vendre els governants actuals, l’estatus quo del que gaudíem els valencians abans de l’abolició dels Furs mai s’ha recuperat. En este 2007 conmemorem els 300 anys de l’ocupació hispano-botiflera, un bon moment per a la reflexió de qui som i sobretot, de que volem ser.
Nessun commento:
Posta un commento