Nous vents arribats de ponent nos han portat fa poc la noticia de que certa acadèmia, espanyola ella, ha opinat que els valencians no tenim més que un dialecte com a llengua. Això a pesar de que ells opinen que nosatros, els valencians, la sentim com a llengua pròpia i diferenciada. Dictamen que no és nou, encara que alguns politics, molt lletrats i espabiladets, encara no s'havien donat conter. Això han decretat apoyats en el dictamen de certa acadèmia, valenciana diuen, que no és refleix de la societat sino que partix de 2 partits politics, d'adscripció espanyola, més preocupats en tirar-se merda l'u a l'atre que en representar al seu electorat. Una acadèmia, de la llengua escriu algú, a la que ninguna de les parts en conflicte llegitima ni reconeix; cobrant damunt els seus membres, acadèmics els nomenen, un tresoret de lo que tú i yo paguem per a que la nostra societat millore. I a mi, que vuic saber qué opinaran els acadèmics de lo que opinen els atres acadèmics de que la veina de dalt de ma casa baixe al gos i no replegue la merda, a mi ¿no em donaran una resolucioneta?
Un tal Felipe, intitulat princep, ha deixat de nou en cinta a una tal Leticia, real periodista per lo que pareix. El chiquet o chiqueta, o lo que li avellixca ser quan tinga us de raó, pareix ser que no tindra ni que treballar per a tindre diners, casa, vacacions on vuiga,.... El mamó en questió, i no m'entengau mamó com a despectiu sino perqué mamarà dels diners que nosatros, valencians contribuents entre atres, paguem a un Estat, d'Espanya em sona. Mentrestant, al meu costat en el tren una pobra mare fadrina pensa en com traure avant al seu fill, al que només podrà vore un parell d'hores al dia perqué ha de treballar per a donar-li de menjar. Front ad ella un chicon d'aspecte senegales aferrat a un tablonet de fusta ple d'objectes inservibles i una bolsa plena d'illegalitats, única prova del somni d'un món millor ¿I a mi que això de la monarquia no me quadra?
I uns vents venuts de l'oest que porten sons de decisions que nos afecten, ad estos que vivim més allà de les montanyes, si ad estos personajes que els oferim glories a tots aquells que venen en estiu a fruir de la nostra mar, a fruir del nostre clima. Eixos vents que, com he dit, venen de ponent porten tant de regust a tramuntana que inclús un gos sense nas va poder olorar ahir. I aci, corders apaciguats pel sà regionalisme que tant agrada a hereus dels antics victoriosos i als fills de la vaca que mai deixa de donar llet, acatem en un somriure en els llavis tot lo que nos siga impost, encara que això siga matar a la nostra mare. ¿I a mi que açò d'Espanya no m'apanya?
Encens la tele i en la cadena que en principi paguem tots el contribuents, valencianets de carrer, només ixen les seues cares. Rostres de persones sense trellat que parlen primer de demanar el preat liquit transparent i després es plenen les boljaques en les almoines que els donen els creadors de grans compleixos on el que manco abunda es el complexe d'usar l'aigua. I per ad este fi utilisen a Martí, eixe llaurador tan simpàtic que no trau ni per a una barreta de pa de poble de lo que li dona el camp. I Martí ix en la tele en la sana esperança de que li arribe un gallet d'aigua per als seus moniatos mustios per la set. ¿I a mi que això m'unfla les pilotes?
I vas per el carrer i te trobes a 4 caps rapats, i 4 cranis encara més despejats, que al poc de temps veus en les fotos en blanc i negre d'un periòdic per haver-li pegat foc a un pobre indigent que tenia l'agrabant de ser de distint color de pell. I tot seguint els dictats per els quals aquell que és diferent és inferior i per tant perillos per a una societat, espanyola, del consum i benestar on el més falt de cor és el que més mana. On lo que menys importa és la història i prima la imbecilitat d'imposicions externes ¿I a mi que em dona oix tota esta gentola?
Mentrestant, ací en un vagó ple d'animes oblidades d'un desastre ya lluntà, encara que fora ahir quan passara, ací com deia yo deixe volar la meua ment absorvida d'estressos. I s'assorra en un futur millor, un destí del tot nostre, fet com vuigam fer-lo. En això una veu grabada i monòtona m'indica el final del meu viage. Pròxima parada... ¿independència?
Un tal Felipe, intitulat princep, ha deixat de nou en cinta a una tal Leticia, real periodista per lo que pareix. El chiquet o chiqueta, o lo que li avellixca ser quan tinga us de raó, pareix ser que no tindra ni que treballar per a tindre diners, casa, vacacions on vuiga,.... El mamó en questió, i no m'entengau mamó com a despectiu sino perqué mamarà dels diners que nosatros, valencians contribuents entre atres, paguem a un Estat, d'Espanya em sona. Mentrestant, al meu costat en el tren una pobra mare fadrina pensa en com traure avant al seu fill, al que només podrà vore un parell d'hores al dia perqué ha de treballar per a donar-li de menjar. Front ad ella un chicon d'aspecte senegales aferrat a un tablonet de fusta ple d'objectes inservibles i una bolsa plena d'illegalitats, única prova del somni d'un món millor ¿I a mi que això de la monarquia no me quadra?
I uns vents venuts de l'oest que porten sons de decisions que nos afecten, ad estos que vivim més allà de les montanyes, si ad estos personajes que els oferim glories a tots aquells que venen en estiu a fruir de la nostra mar, a fruir del nostre clima. Eixos vents que, com he dit, venen de ponent porten tant de regust a tramuntana que inclús un gos sense nas va poder olorar ahir. I aci, corders apaciguats pel sà regionalisme que tant agrada a hereus dels antics victoriosos i als fills de la vaca que mai deixa de donar llet, acatem en un somriure en els llavis tot lo que nos siga impost, encara que això siga matar a la nostra mare. ¿I a mi que açò d'Espanya no m'apanya?
Encens la tele i en la cadena que en principi paguem tots el contribuents, valencianets de carrer, només ixen les seues cares. Rostres de persones sense trellat que parlen primer de demanar el preat liquit transparent i després es plenen les boljaques en les almoines que els donen els creadors de grans compleixos on el que manco abunda es el complexe d'usar l'aigua. I per ad este fi utilisen a Martí, eixe llaurador tan simpàtic que no trau ni per a una barreta de pa de poble de lo que li dona el camp. I Martí ix en la tele en la sana esperança de que li arribe un gallet d'aigua per als seus moniatos mustios per la set. ¿I a mi que això m'unfla les pilotes?
I vas per el carrer i te trobes a 4 caps rapats, i 4 cranis encara més despejats, que al poc de temps veus en les fotos en blanc i negre d'un periòdic per haver-li pegat foc a un pobre indigent que tenia l'agrabant de ser de distint color de pell. I tot seguint els dictats per els quals aquell que és diferent és inferior i per tant perillos per a una societat, espanyola, del consum i benestar on el més falt de cor és el que més mana. On lo que menys importa és la història i prima la imbecilitat d'imposicions externes ¿I a mi que em dona oix tota esta gentola?
Mentrestant, ací en un vagó ple d'animes oblidades d'un desastre ya lluntà, encara que fora ahir quan passara, ací com deia yo deixe volar la meua ment absorvida d'estressos. I s'assorra en un futur millor, un destí del tot nostre, fet com vuigam fer-lo. En això una veu grabada i monòtona m'indica el final del meu viage. Pròxima parada... ¿independència?
Nessun commento:
Posta un commento